...UN DIA MÉS...

Ella, té el son trencadís, fràgil com un somni evanescent i quan la podrida de la fibromiàlgia mossega fort, és un no viure tant de dia com de nit i es lleva a joc amb l'experiència viscuda. 
Aquest dia el primer pensament fou quedar-se al llit, però pensà si ha estat una tortura... lleva't, ja dreta pensà entorna-t'hi, el quart pensament fou pit i fora!, i això féu.

Tenia dos metges amb un interval de tres hores, de tornar a casa i anar a l'altre metge ja en perdia dues i, desrengada com estava, pensà t'agafarà una mandra...

Així que decidí fer una cosa entremig, era dimecres que és bon dia per anar als Encants, a més a més aquests es troben a una distància equidistant i ben comunicada entre els dos metges.
Fa temps que no gosa anar-hi sola per por de caure, (d'un temps ençà li ha agafat una afecció a anar de nassos per terra!!! ) però pensà... hi arribaràs cap a dos quarts de dues ja no hi haurà tanta gent ni tants trastos, prova-ho!

Hi arribà i s'hi trobà estranya, però començà a mirar, acostumada a anar-hi a primera hora els trobà buits, però notà que això l'atabalava menys, i es va créixer!

En una parada anunciaven "todo un euro, todo un euro", i hi veié una funda de llistí telefònic de pell repujada a mà preciós, el llom una mica gastat però ja hi veia el llibre que en sortiria. Se'l quedà, i el venedor li diu " quiere quadros a cinco euros", ella li diu "enseñemelos" estaven apilonats al fons de la parada, i li treu un gravat-collage preciós, "hay otro igual pero de estos se me han roto los vidrios", ella no es veia en cor de endur-se'n els marcs i li va dir: "mire, usted se queda los marcos y los vende a cinco euros cada uno, porqué són bonitos, y yo me llevo los dos dibujos por cinco euros" el tracte li semblà tant bo que li oferí més quadres... cromos i dibuixos de principiants... Ella li pagà els cinc euros, i marxà més refeta. Una senyora que estava a la parada li digué "¿ què ha comprado, me lo enseña? és sólo por verlos porqué aquí no se encuetran cosas modernas". Va ensenyar-los-hi, ella no va entendre a què més podia aspirar la bona senyora...

En una altra parada d'un venedor conegut hi trobà dues vinagreres d'església platejades, les girà i regirà i no hi veié cap marca, preguntà el preu i li digué 
-"veinte euros"- 
-"¿cada una?-
-"las dos"-
-"diez euros y me las quedo"-
-"vale"-.
De línia eren precioses, dels anys setanta i estaven impecables, notà que per ser d'alpaca pesaven poc i pensà deuen ser de plata, però sense cap marca?... quan s'allunyà de la parada tragué la lupa i a l'interior de la vora del peu hi veié unes marques... s'hi fixà bé i llegí ARGENTUM.

Havia entrat com un pollet "alicaido" i en sortí triomfant!!!
"Por la Puerta Grande!!! con dos orejas y el rabo"...
I per quinze euros!!!  quan li hauria cobrat un psiquiatre?

   "La insoportable levedad del ser"