LA SENYORA FÀBREGAS

L'altra dia als Encants, ella hi trobà un llibre de Francesc Casas i Amigó,  ja el tenia perquè la seva àvia n'hi parlava sovint, i un amic li regalà de joveneta.

El poema 'Combregant' era recitat assíduament en les trobades familiars, junt amb 'La vaca cega', 'El Poema de Nadal' i molts d'altres, que des de petita agresolaren el seu gust per la poesia i la literatura.

Això li recordà que l'àvia Pilar li parlava sovint de la Senyora Fàbregas, a qui reverenciava perquè fou la seva mentora com a mare de família molt nombrosa i patidora de molts problemes, L'àvia tingué deu fills i quedà vídua als trenta-set anys, sense un duro, ni seguretat social i un 'estatus' que mantenir, ella i la Suncioneta, la minyona, feren miracles per tirar endavant, dignament i amb barret, la nombrosa família, la tuberculosi de l'avi, i una mala passada del besavi, havien eixugat tots els estalvis.

La senyora Fàbregas,  que era ni més ni menys, que la poetessa Anna de Valldaura, l'aconsellava i li donava ànims.

Ella no ha trobat cap escrit ni constància documental, ni de la senyora ni del seu marit, el senyor Fàbregas, que també era poeta. 
Els  lemes poètics dels dos anaven lligats, i l'àvia els hi recitava, però ella no acaba de recordar-los...Quan el cor plora l'esperit s'ennuvola ...o s'envola....Quan el cor vola l'amor... Quan l'amor s'envola...allò que sí té segur, és que eren coses que voltaven pel cel i no eren ni trons ni llamps...

Quan anà a la Universitat la professora Glòria Casals Nogués, estudiosa de Maragall i del Modernisme literari, comentà a classe que el diari d'Anna de Valldaura era a la Biblioteca de Montserrat, i que era una autèntica joia. Ella s'estarrufà com un paó, i malgrat no haver conegut, els senyors Fàbregas, només havia conegut les filles, pogué dir a la professora,  com planxava l'eminent senyora.

Qual l'àvia es queixava de la molta roba que s'havia de planxar, la senyora Fàbregas li deia :ai Pilar no s'hi amoïni, faci com jo que planxo a cops de cul...  ...plego bé la roba i m'hi assec a sobre.

Una llicència poètica... al capdavall....

DESENGANYS

Ella era la gran de sis germans, i la seva mare, infermera de 'La Clínica Maternal', no va voler que en néixer li foradessin les orelles, ni tampoc a les seves germanes, comptà amb l'aprovació de la sogra que per voluntat de les àvies, les havia hagut de foradar a les cinc filles que tingué, totes amb nom de Marededéus. 

Les Marededéus del XVIII i del XIX totes duien arracades, i encara es passejaven per les cases durant el primer terç del segle XX abans de l'escabetxina que en feren els menja capellans o la  por dels seus posseïdors!

Ella però entossudida a mirar enrere en té una de preciosa, els seus posseïdors, una amistat de la família de tota la vida, molt estimada, foren mitjanament valents, conservaren la Marededéu i cremaren l'escaparata i el tron, per  avatars del destí ha anat a parar a casa seva, i ara la té gloriosament asseguda en una caixa d'ous!

Quan ella li preguntava a la seva mare perquè no li havia fet forats per poder dur arracades li contestava, 'quan a les nadones els feien els forats ploraven, i jo, que tu ploressis per una injecció que et podia curar, ho creia oportú, però per dur arracades ho trobava una bajanada', allò la convencé i quan van néixer les dues filles, tampoc no els va fer forats, elles però se'ls feren de més grans, si aleshores feien marranada era cosa seva!

Però si això ho considerà de gran, de petita tingué 'sus más i sus menos', i quan ella tenia uns sis anys, sospirava per dur arracades, de clip no n'hi havia de petites, i la seva padrina, la tieta Ció, li trobà unes rosetes, unes de roses i unes de blaves, que de tant treure-se-les i posar-se-les aviat les trencà i no n'hi trobà més, 

Per la Comunió totes les nenes li deien, jo ja tinc les arracades, i ella sentia 'cotxina envídia', només li faltà que una dona poc oportuna li digués, 'una dona sense arracades és com una mula sense morralles'.

Això la colpí endins, i fou un ròssec fins als disset anys, quan afavorida per la moda, se'n penjà un munt de grosses i llargues, sobretot llargues! rutilants, glamuroses, esplèndides!!!

Les arracades la feren créixer i li donaren seguretat, la feren sentir poderosa, i ja mai les abandonaria, fins...

...que un dia als Encants en trobà unes Decó, que li agradaren molt, quan arribà a casa i es mirà al mirall...

 ....havien  passat molts anys, s'havia engreixat, duia el cabell curt i se li havia arrodonit la cara.

Li semblà que el seu coll era la peanya d'una olla exprés.
Des d'aquell dia no ha dut més arracades!!!

Butlla d'indulgències de la Mare de Déu de la Mercè

CIUTATS

'Quan Barcelona era un prat, ja Mirmanda era ciutat'. Ella no sap les meravelles que  tenia aleshores Mirmanda i les que té ara, potser la curiositat i la il·lusió faran que un dia les conegui.

Allò que sí coneix, són les que té la seva ciutat: 'La Ciutat dels prodigis', 'La Ciutat del perdó'. I en té dos vitals per a ella, els Encants i L'Escola de la Dona.
Són  dos  encanteris que la tenen fascinada, però no són tant antics com Mirmanda.
Si bé aquesta, ja de molt antic forjava el nostre País no en tinguérem notícia fins dos anys després de què es crees l'Escola de la Dona. Quan Barcelona ja era ciutat.
Els Encants nasqueren el 1300 quan Barcelona ja no era un prat, i s'anava convertint en gran ciutat. I hi anava a raure tot allò que els barcelonins rebutjaven, bons recicladors des dels inicis.
Hi així continua  sent, i ella en el seu pelegrinatge habitual hi ha trobat unes tovalles d'altar, i un moaré per fer els tovallons, per vestir la taula del convit, i celebrar tots en harmonia els "130 anys, de l'Escola de la Dona, compartint el festí de la Cultura i l'Amistat ".
I que aquestes dues eines tan valuoses: Cultura i Amistat ens serveixin també per escampar arreu valors arrelats en nosaltres  des de temps immemorials, el pactisme i la comprensió i així poder assolir el  prodigi de  la convivència i del perdó entre els pobles.
Pels segles dels segles. Amén

CABIROLS

REMORDIMENTS

   
Entre els sentiments que ella ha viscut als Encants, també hi entren els remordiments, i aquests es perllonguen... cada vegada que veu la peça, i com que ella compra de cara a l'eternitat... la pena dura, i dura...
Un dia que hi anà, com sempre, a l'aventura, una dona gran tenia a terra, sobre un drap, una caixa amb diferents peces de ganxet i coixí, entre elles destacava un coll fet a coixí,  de color cru i punt a l'agulla fet amb fil d'or, la veritat és que el trobà tan bonic i li agradà tant, que pensà que no el podria pagar, quan veu una cosa que li agrada suposa un preu, per estar preparada per allò que li puguin dir i posar un límit.
Pensà, com a mínim te'n demanarà mil pessetes, feu tal cara de sorpresa quan la dona li digué 'ciento cincuenta', que la venedora ocasional li respon, ' dame ciento venticinco que ya veo que no puedes mucho'...

És una compra que sempre li ha recat, tot i que la seva economia en aquella àpoca era molt minsa, més devia ser-ho la de la dona, que es veia ben bé que es venia les labors d'alguna avantpassada, i que fou més generosa que ella
Una altra vegada, també una vella, venia vuit testos on la terra es veia acabada de posar i tenia l'aspecte d'haver estat recollida en una obra, la planta era un tronc acabat de clavar, els venia a vint-i-cinc pessetes cadascun, dos homes que passaven per allí comentaven,
-mira suposant que els vengui tots, en tot un matí guanyarà dues-centes pessetes, sense comptar la feina de buscar tots els elements.-

Ni ella ni els homes ni compraren cap...ella no sap si els homes es recorden dels testos i de la vella, però ella hi pensa sovint...
Ella coneix molt bé els seus defectes, tot i que se'n deu reconèixer menys dels que els altres li troben.
I als Encants és la guerra!.
La seva aspiració és comprar al mínim preu... i no pot fer-hi més...
Però recorda aquests dos fets com una mala acció.
Allò que no se li acudiria mai és robar, la gràcia és comprar, i regatejant aconseguir el millor preu...'Faltaria más', que ella té els seus principis!!!