A ELLA SEMPRE LI HAN ANAT ELS 'APANYOS '

Compradora compulsiva, quan és barat, i tacanya quan és car, sempre ha comprat allò que no li cal.

És incapaç de comprar-se un vestit a preu normal, però se'n pot comprar sis quan són super rebaixats, d'aquí ve que als Encants perdi la xaveta.

Per compensar crea els 'apanyos', d'una sivella que no pot dur perquè està "gorda" se'n fa un penjoll, de mitja polvorera, que no serveix per a res, se'n fa  una agulla i de dues albes ( que comprà  quan la desamortització ( a la inversa) post-conciliar) dos vestits hippys. I així tot... perquè per a més inri, és molt aprofitadora, li dol que res es perdi, no li agraden les pel·lícules de trencadisses o d'esclafar ous o pastissos a la cara, perquè ho considera un malbaratament.

D'aquesta tendència malaltissa a voltes en surten nyaps, i a vegades sona la flauta...i a vegades és motiu d'escàndol.

El cas de les albes...va ser semblant, a nivell de barri, com quan la Madonna sortia amb sostenidors, i rosaris o creus, però sense el ressò mediàtic... tot i que ella se li anticipà...

Després del Concili Vaticà II, l'aixovar litúrgic es simplificà i es tornà més auster i algunes esglésies o convents, es desferen d'albes, casulles, bacines d'almoina, canelobres... per considerar-ho ostentós, i molta cosa anà a parar als Encants, i ella hi anà un dia d'aquests,

és clar que ella també s'hi trobà quan desmantellaren la 'Casita Blanca' també ostentosa, però res a veure...

Aquell dia el dubte el tenia entre si casulles o albes, no podia comprar-ho tot, i es decidí per les albes, entre d'altres coses perquè eren de fil i una tenia la faldilla de malla brodada i l'altra era de Richelieu, ara creu que hauria fet millor comprant les casulles, no crec que se n'hagués fet un vestit, (els xinesos encara no havien irromput al país) i la gent no anava pel carrer amb lluentons, i ella del Liceu no n'era assídua així que no les hauria esguerrades, potser però... n'hauria fet tapets que ja fa molts anys que no estan de moda...

Però comprà albes i com que les havia d'aprofitar, se'n feu dos vestits, conservant tota la brodadura: creus i tots els símbols de la Passió. Calzes, raïms i espigues.. i així engiponada anà a beneir el Ram amb les criatures.

Anà a la Parròquia de Sant Joan de Gràcia, la seva parròquia de soltera, situada al davant d'on ella havia viscut sempre.

Ella era jove i el vestit cridava l'atenció i quan es fixaven en els detalls 'ni te cuento'...i un grup de noies, que també anaven a beneir, alguna, amiga de la seva cunyada, ( romanent de la 'quiqueria' pre conciliar més rància i carca ), s'hi fixaren, i ella les sentia dir:
-no pot ser, 
-no ho és, 
-no s'atreviria, 
-sí sí que ho és...i  això passà algunes vegades... i si se les deixà de posar no fou pel què diran, o pel què deien, sinó perquè eren d'un fil tan gruixut i pesant, que rentar-les i planxar-les era pesadíssim,  i blanques i amb criatures petites s'havia de fer molt sovint.
Quan les criatures es feren grans, ella ja no tenia edat d'escandalitzar i amb el seu afany d'estalviar ja havia fet altres invents.

I ara... ni tan sols sap on les té...

ENCANTS-FIRA DE BELLCAIRE

 VA DE BOTONS?...

Ja fa un temps, com sempre que està destrossada o compungida, acudí als Encants a la recerca de consol. Aleshores la 'neura' li provenia del fet que Hisenda no li deixés deduir les pèrdues del joc, ara ja tranquil·la, pel que fa a aquest punt, haurà de tornar als Encants aviat perquè està frisosa esperant que el Govern li financi els hàbits tòxics: alcohol, tabac, cocaïna, i uns 'calerons' per fer content el gigoló de torn,  ja que tots sabem que la carn té les seves servituds i a partir de certa edat, els estímuls han de ser potents!

Tornant a aquell dia, ja més asserenada en trobar-se en el seu hàbitat natural, entre d'altres coses, comprà botons. Ella tota la vida ha comprat botons!  li agradava cosir però tants botons... està carregada de botons...
En té de totes menes i formes i de materials variats: de nacre, de fusta, d'atzabeja, de vidre, de diferents metalls, de cel·luloide, de pasta...

Comprant començà a tranquil·litzar-se i a fixar-se en les mercaderies i en la gent.

Tot badoquejant veié un drap a terra amb unes quantes andròmines més que usades, i un home mirant-se-les. Es veia un home a qui la vida  havia maltractat, i potser ell, poc havia fet per evitar-ho.
No era vell, però s'hi veia. Potser no ho era, però al primer cop de vista semblava un rodamón.
De fet, ella es fixà en les coses atreta per l'atenció que l'home demostrava. Se les mirava amb una concentració arravatada, gairebé mística. Allò que l'envoltava no comptava per a ell, cap cot, la mirada fixa en un punt del drap... tens i deixondit a l'hora... 
De sobte exhalà un sospir  fort, potent, fondo,  un sospir que alliberava tensions, anhels, frustracions, derrotes... al temps que trencant el mutisme absolut en el què romania immers exclamà  " A saber en los lugares que ha estado éste trasto"!!!
La deducció era d'una claredat meridiana...
L'artefacte era un consolador!!!

ENCANTS - FIRA DE BELLCAIRE

ELLA I LA MODA 1

Ella tenia esquena de pobra, això vol dir que tot li queia bé, fos donat, regalat o una ganga d'aquelles...

Així que els encants eren els seus "couturiers" i allí s'hi vestien ella i les criatures.
Es trobà però, que quan començà a anar-hi només entenia de confecció, (a casa s'havien fet sempre tota la roba,  i ella encara se la feia), i de robes, puntes i brodats. Així que havia d'aprendre a reconèixer el valor i la  qualitat de tots els altres objectes i materials.

Feia temps que havia vist a casa d'uns coneguts, tota una paret de plats de diferents mides i èpoques i li havia agradat molt, pensà que era un bon començament. Preguntà el preu d'un plat de ceràmica i li demanaren 600 pessetes, i s'escandalitzà, el seu barem màxim per a un caprici eren 100 pessetes, i el venedor, gat vell, li digué:
"-¿cuanto me da?-"
i ella atabalada, li digué
-"dos cientas"-
i el venedor li contesta
"- bueno si se me rompe ya sé lo que he perdido"- Ara ella sap que aquell era un bon plat..., pisa murciana, del XVIII, pintada a mà!!! Encara li reca...
Així que ella pensà que n'havia d'aprendre, i un bon dia vestida amb un vestit de vichí de tergal de quadrets que li havia costat 75 pessetes i una bossa que n'hi havia costat 28, se n'anà als antiquaris del carrer de la Palla.
Al primer que entra pregunta resolta. i amb aires de entesa.
Quins plats té de ceràmica catalana? i la venedora torbada li respon.
-Ai no en tinc cap... i no em veig en cor de trobar-n'hi cap per menys de 150.000 pessetes!-
Ella quedà planxada, el vestit era bufó però no deixava de ser de quadrets de vichí i era evident que el moneder no era de Loewe, ( en aquella època no hi havia Louis Vuitton a Barcelona), ella devia tenir 28 anys però n'aparentava força menys i se sentí ridícula!!! Què devia pensar la venedora?...A la primera lliçó, cagada pastoret!...Un cop que va de senyora...

Més endavant Assumpció Bastida tancà el seu taller d'Alta Costura i tot allò que havia quedat  al taller anà a parar als Encants, els vetlladors, restes de teles, peces a mig fer... hi havia un abric mariner blau marí tot acabat, fins i tot amb els botons, d'una talla molt petita que a ella li anava bé, i se'l quedà, com així també, un abric de pany vermell amb caputxa que li faltava el folre i la cremallera que anava de dalt a baix, se'l folrà de ras vermell i hi col·locà la cremallera. ( Els abrics li costaren 200 pessetes cadascun). En aquella època, les cremalleres només es posaven a les faldilles, vestits i pantalons i de caputxes només en duien els "chubasqueros" i els anoracs, per tant era un model que cridava l'atenció. I el de mariner amb el coll gros quadrat, amb les trenzilles blanques que també duien els punys, i els botons daurats amb l'ancora, també feia patxoca. Li recordava els anys de col·legiala a les Dominiques franceses de la Presentació. Amb aquests dos abrics i un moneder de pell vermella grandíssim que li havia costat 150 pessetes es passejava cofoia pel Passeig de Gràcia, d'igual a igual...les peces d'Alta Costura eleven l'autoestima, ja ens ho diu ella!!!
Amb els anys, l'esquena se li anà tornant de ric, i ha arribat a tenir-la de multi milionària, ja que ni la roba a mida li queda bé.

M'han dit que ara ella deambula frisosa, amb una llanterna, per les terres de la pell de brau, nua dins d'una bota, a la recerca d'un vestit que se li escaigui i d'un home honrat!!!