ELLA I LA MODA 1
Ella tenia esquena de pobra, això vol dir que tot li queia bé, fos donat, regalat o una ganga d'aquelles...
Així que els encants eren els seus "couturiers" i allí s'hi vestien ella i les criatures.
Es trobà però, que quan començà a anar-hi només entenia de confecció, (a casa s'havien fet sempre tota la roba, i ella encara se la feia), i de robes, puntes i brodats. Així que havia d'aprendre a reconèixer el valor i la qualitat de tots els altres objectes i materials.
Feia temps que havia vist a casa d'uns coneguts, tota una paret de plats de diferents mides i èpoques i li havia agradat molt, pensà que era un bon començament. Preguntà el preu d'un plat de ceràmica i li demanaren 600 pessetes, i s'escandalitzà, el seu barem màxim per a un caprici eren 100 pessetes, i el venedor, gat vell, li digué:
"-¿cuanto me da?-"
i ella atabalada, li digué
-"dos cientas"-
i el venedor li contesta
"- bueno si se me rompe ya sé lo que he perdido"- Ara ella sap que aquell era un bon plat..., pisa murciana, del XVIII, pintada a mà!!! Encara li reca...
Així que ella pensà que n'havia d'aprendre, i un bon dia vestida amb un vestit de vichí de tergal de quadrets que li havia costat 75 pessetes i una bossa que n'hi havia costat 28, se n'anà als antiquaris del carrer de la Palla.
Al primer que entra pregunta resolta. i amb aires de entesa.
Quins plats té de ceràmica catalana? i la venedora torbada li respon.
-Ai no en tinc cap... i no em veig en cor de trobar-n'hi cap per menys de 150.000 pessetes!-
Ella quedà planxada, el vestit era bufó però no deixava de ser de quadrets de vichí i era evident que el moneder no era de Loewe, ( en aquella època no hi havia Louis Vuitton a Barcelona), ella devia tenir 28 anys però n'aparentava força menys i se sentí ridícula!!! Què devia pensar la venedora?...A la primera lliçó, cagada pastoret!...Un cop que va de senyora...
Més endavant Assumpció Bastida tancà el seu taller d'Alta Costura i tot allò que havia quedat al taller anà a parar als Encants, els vetlladors, restes de teles, peces a mig fer... hi havia un abric mariner blau marí tot acabat, fins i tot amb els botons, d'una talla molt petita que a ella li anava bé, i se'l quedà, com així també, un abric de pany vermell amb caputxa que li faltava el folre i la cremallera que anava de dalt a baix, se'l folrà de ras vermell i hi col·locà la cremallera. ( Els abrics li costaren 200 pessetes cadascun). En aquella època, les cremalleres només es posaven a les faldilles, vestits i pantalons i de caputxes només en duien els "chubasqueros" i els anoracs, per tant era un model que cridava l'atenció. I el de mariner amb el coll gros quadrat, amb les trenzilles blanques que també duien els punys, i els botons daurats amb l'ancora, també feia patxoca. Li recordava els anys de col·legiala a les Dominiques franceses de la Presentació. Amb aquests dos abrics i un moneder de pell vermella grandíssim que li havia costat 150 pessetes es passejava cofoia pel Passeig de Gràcia, d'igual a igual...les peces d'Alta Costura eleven l'autoestima, ja ens ho diu ella!!!
Amb els anys, l'esquena se li anà tornant de ric, i ha arribat a tenir-la de multi milionària, ja que ni la roba a mida li queda bé.
M'han dit que ara ella deambula frisosa, amb una llanterna, per les terres de la pell de brau, nua dins d'una bota, a la recerca d'un vestit que se li escaigui i d'un home honrat!!!
Es trobà però, que quan començà a anar-hi només entenia de confecció, (a casa s'havien fet sempre tota la roba, i ella encara se la feia), i de robes, puntes i brodats. Així que havia d'aprendre a reconèixer el valor i la qualitat de tots els altres objectes i materials.
Feia temps que havia vist a casa d'uns coneguts, tota una paret de plats de diferents mides i èpoques i li havia agradat molt, pensà que era un bon començament. Preguntà el preu d'un plat de ceràmica i li demanaren 600 pessetes, i s'escandalitzà, el seu barem màxim per a un caprici eren 100 pessetes, i el venedor, gat vell, li digué:
"-¿cuanto me da?-"
i ella atabalada, li digué
-"dos cientas"-
i el venedor li contesta
"- bueno si se me rompe ya sé lo que he perdido"- Ara ella sap que aquell era un bon plat..., pisa murciana, del XVIII, pintada a mà!!! Encara li reca...
Així que ella pensà que n'havia d'aprendre, i un bon dia vestida amb un vestit de vichí de tergal de quadrets que li havia costat 75 pessetes i una bossa que n'hi havia costat 28, se n'anà als antiquaris del carrer de la Palla.
Al primer que entra pregunta resolta. i amb aires de entesa.
Quins plats té de ceràmica catalana? i la venedora torbada li respon.
-Ai no en tinc cap... i no em veig en cor de trobar-n'hi cap per menys de 150.000 pessetes!-
Ella quedà planxada, el vestit era bufó però no deixava de ser de quadrets de vichí i era evident que el moneder no era de Loewe, ( en aquella època no hi havia Louis Vuitton a Barcelona), ella devia tenir 28 anys però n'aparentava força menys i se sentí ridícula!!! Què devia pensar la venedora?...A la primera lliçó, cagada pastoret!...Un cop que va de senyora...
Més endavant Assumpció Bastida tancà el seu taller d'Alta Costura i tot allò que havia quedat al taller anà a parar als Encants, els vetlladors, restes de teles, peces a mig fer... hi havia un abric mariner blau marí tot acabat, fins i tot amb els botons, d'una talla molt petita que a ella li anava bé, i se'l quedà, com així també, un abric de pany vermell amb caputxa que li faltava el folre i la cremallera que anava de dalt a baix, se'l folrà de ras vermell i hi col·locà la cremallera. ( Els abrics li costaren 200 pessetes cadascun). En aquella època, les cremalleres només es posaven a les faldilles, vestits i pantalons i de caputxes només en duien els "chubasqueros" i els anoracs, per tant era un model que cridava l'atenció. I el de mariner amb el coll gros quadrat, amb les trenzilles blanques que també duien els punys, i els botons daurats amb l'ancora, també feia patxoca. Li recordava els anys de col·legiala a les Dominiques franceses de la Presentació. Amb aquests dos abrics i un moneder de pell vermella grandíssim que li havia costat 150 pessetes es passejava cofoia pel Passeig de Gràcia, d'igual a igual...les peces d'Alta Costura eleven l'autoestima, ja ens ho diu ella!!!
Amb els anys, l'esquena se li anà tornant de ric, i ha arribat a tenir-la de multi milionària, ja que ni la roba a mida li queda bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada