Drogodependència

Sóc drogodependent, per vergonya meva i de tota la meva família. Irredempta per multi reincident ho confesso.

I a més a més...des de fa molts anys... De quan encara per qualificar aquests problemes no es feien servir aquests eufemismes: drogodependència, addiccions o hàbits tòxics, i se’ls anomenava  simplement vici...

Haig de reconèixer que la família i els amics m'ajudaven però no comprenien ni comprenen la meva tara. Els agraeixo la seva generositat.

  

El meu problema no tan sols era i és evident... sinó que jo me’n vantava i... en feia  proselitisme i militància activa i... sense voler,  adeptes que s’unien, vista la meva exultació, a la salvatge voràgine que la seva pràctica comporta. I no només això, sinó que també volien i encara em demanen que jo sigui el seu guru iniciàtic...

I jo pobre d'esperit i dèbil de carn accedia a conduir-los cap l'antre de perdició on exercia  amb plaer l'única activitat per a la qual estic altament qualificada, així assedegats de vici i ebris de desig ens llançàrem, amb lascívia a rebolcar-nos en el llot, pols i brutícia dels Encants Vells de la Plaça de les Glòries Catalanes o Fira de Bellcaire.

l

Quan hi arribes poden passar dues coses: que et deprimeixis i no vulguis tornar-hi mai més, o bé que t’hi enganxis i vulguis anar-hi constantment, a mi va passar-me la segona possibilitat i us asseguro que és un autèntic vici, després de quaranta anys d'anar-hi amb regular assiduïtat no hi ha andròmina o “ trastet “ que jo no tingui. I quan faig alguna activitat i es necessita quelcom rar o difícil de trobar segur que jo ho tinc a casa, així que constantment la gent em demana, no tindries pas això o allò i gairebé segur que ho tinc, una altra cosa és, que sàpiga on!

PORS I DUBTES

LA CAIXA DE PANDORA

Ella...que  pot ser... tu...jo... o ella...ens va obrir el seu cor i ens féu partícips de les seves misèries, però res no ens digué dels seus dubtes, angoixes i de les seves pors i vacil·lacions abans d'emprendre el que seria el viatge iniciàtic més important de la seva vida: dur, imprevisible, perillós, ignot i sòrdid. Una dura davallada als Inferns!

Submergir-se en la voràgine del passat del trasto pot ser tràgic... i si troba la caixa de Pandora i l'obre?.

Des de el S. XIV que s'inicià el Mercat en el carrer del Rec al costat de les muralles, i fins al S.XVI que el traslladaren a la Plaça Nova quants carallots no hauran obert la maleïda caixa?.

I al XVII els planten al bell mig de la Plaça S. Jaume!!!, hi ja tenim la caixa instal·lada entremig dels trons... que encara duren...

Per donar al Mercat i a la caixa un to artístic els instal·len davant de Llotja al S. XVIII on hi romanen fins al final del XIX principis del XX que per canviar d'aires, van a parar a l' Avinguda Mistral i al Passeig de la Creu Coberta i...la caixa... també...

L'any 1928, amb motiu de l'Exposició Internacional del 29 plantifiquen caixa i Mercat davant de la Plaça de les Glòries. Els paradistes però foren cauts. el 27 de Març del 1928 s'hi traslladà  Josep Font, al cap de vuit dies ja eren quinze paradistes, i al cap d'un mes n'eren cinquanta i en poc temps arribaren a dos-cents venedors.

D'un lloc de pas anar a parar a l'extraradi fou un cop baix per als venedors i... per als addictes, però i la caixa?. La caixa mai no hi faltà.

INICIACIÓ

Evidentment, encara que fa quaranta anys que s'hi arrossega, ella començà a anar als Encants en el seu, per poc temps ja, emplaçament actual.

Si bé han estat remodelats diverses vegades, i han canviat la seva distribució i confort, encara resta quelcom de quan els va conèixer.

El primer cop hi anà amb el seu germà, quan ella tenia catorze anys i el seu germà dotze, amb el seu pressupost compraren quatre rampoines (cosa que ella mai no ha deixat de fer).

Una era una tapa d'àlbum de fotos de "repujado español" que l'any passat va fer servir com a coberta d'un llibre que relligà!!! si en són de pacients els trastos!... La va "encandilar" perquè a la Escola feien repujat en pell i es moria de ganes de fer-ne, però l'economia familiar no permetia pagar les classes extres i els materials.

Fins fa quaranta anys no hi va tornar, empesa per les lloances que en feia una bona amiga de tota la vida, la Teresa, que  vivia al costat.

La veritat és que des que en començà a tenir ganes trigà molt a anar-hi... sempre ha estat mandrosa i cagadubtes per iniciar noves experiències, no sabia quin autobús o metro havia d'agafar..., cap on havia de tirar..., es plantejà mil reflexions absurdes...

Finalment hi anà amb l'amiga incitadora i prengué model.

I a partir d'aleshores hi "assentà càtedra". Una mica més i s'hi instal·la amb la tenda de campanya.

A la setmana següent ja hi tornà sola i fou conscient de la íntima i dissoluta relació que establia amb l'indret i les andròmines, i que ja no l'abandonaria fins a la fi dels seus dies.

Conscient de la responsabilitat adquirida.

Amb orgullosa dignitat digué.

Tia!!! compleix amb el teu deure i la teva obligació. VII segles d'Història, Tradició i Regateig et contemplen!!!

AVITUALLAMENT

Si bé l'avituallament és, en un exèrcit, pricipalment provisions de boca, en aquesta campanya, (realment és com prepara-se per a un combat), és l'única provisió que no cal, ja que el lloc no és el més idoni per a les menges.

A més a més d'estar gairebé tot brut i en ocasions ornat amb barroques incrustacions de merda, pots trobar entre el munt de trastos tant una dentadura com un sonotone trencat, una cabeça d'alls seca, un tros de ceba o una terrina de Tulipan a mig gastar.
Ella però no ha comprat cap cosa d'aquestes, la seva síndrome de Diògenes encara té un pèl de refinament. 
Allò que sí ha comprat és un queixal d'or, estava en una caixa de botons, que no valien res, les cinquanta pessetes que li demanaren li semblaren un preu abusiu, però donà peixet al venedor ja que ella havia vist el queixal i ell no. Si li regateja i el venedor mira la caixa  hi hauria sortit perdent.

D'altra banda tots els llocs de menjar que envolten el Mercat a ella no li fan goig i això que hi ha qui els recomana. Però ella encara que és "de baja cuna és de alta mesa" i això no li va. 

Però seguim amb l'uniforme de campanya, l'experiència li ha demostrat, que la premeditació de com aniràs vestida és important.

Si fa fred, peus ben abrigats, ella ja hi ha agafat un parell de pulmoníes, i una vegada, si us plau per força es va haver de comprar unes botes afelpades ( que eren cares) ves quina humiliació!
I més d'una vegada s'hi ha hagut de comprar mitjons gruixuts. ( Al recurs dels diaris encara no hi ha arribat, "todo se andarà").

A l'estiu les sandàlies no són recomanables ja que els peus s'omplen de pols.

Millor dur pantalons que faldilles ja que, quan t'ajups s'embruten, millor també, trenca o jaqueta que abric, per la mateixa raó.

Convé que la jaqueta sigui tipus anorac i no sigui ostentosa, ja que això influeix en el preu que et donen. Una vegada hi anà amb una amiga fredolica, que s'enjiponà un abric de visó i " ni te cuento" què li van demanar. A ella mateixa un dia que portava un jaquetó de conill gairebé ratat, li demanaren una burrada per una niciesa, quan estranyada comentà el preu, la senyora que tenia al costat li va comentar, "pero mujer como viene aquí vestida así y con el porte que usted tiene".  Mai no sabrà aquella dona com va impressionar-la el comentari, ella que sempre s'ha considerat arrabalera! De la B.O. de la senyora se'n recordarà tota la vida.

Si fa sol i calor fresqueta però tapada, o be protector solar, ja que si no et cremes. I si tens cataractes, ulleres fosques perquè quan mires les parades encarades a mar t'enlluer-nes.

El moneder ha de ser fondo i que es pugui portar en bandolera,  s'ha de portar al davant perquè et deixi les mans lliures per triar i el puguis controlar. Ella se'n va comprar un d'especial, de fet va trobar la utilitat en un que ja estava al mercat, no ha arribat a l'extrem de fer-se'l fer exprés. Salacof encara no n'ha dut mai...

Cal dur bosses, millor de plàstic i que siguin manejables, abans no et donaven cap bossa ara sí, però tots et donen les mateixes de color verd i petites, així que arriba un moment que els dits i les mans ja no aguanten, d'altra banda si és una cosa grossa no t'hi cap. Si la portes grossa pots anar-hi posant les petites.

Convé dur bitllets petits, màxim de vint euros, i monedes soltes, euros perquè ja mai no et demanen menys d'això.
Si no et ve d'aquí força bitllets, però ben guardats i que no es vegin, res de dur-los al billeter.
Pots trobar una ganga i que sigui una mica cara i no dur prou diners. També però si et coneixen o deixes una paga i senyal (a vegades ni això) t'ho guarden i vas al caixer.

Ella continuarà aquest manual d'hàbits encantístics i tècniques del regateig en properes entrades...
Qui avisa no és traïdor! 

ENCANTS - FIRA DE BELLCAIRE

  

EL SEÑOR PABLO

Als Encants, ella hi ha fet bones amistats, al senyor Pablo li comprà moltíssimes vegades, tenia una parada minúscula, una tauleta petita, però el gènere era selecte i s'adaptava sovint al seu gust i al seu pressupost, d'altra banda, com a bona clienta ell li feia bons tractes.

Un dia que ella hi anà amb la seva mare, quan va haver triat allò que li agradava, donant uns copets a l'espatlla de la mare, el señor Pablo li digué "va hoy te lo regalo, que veo que a tu madre le gusta". La mare es quedà tota satisfeta.

Un dia rúfol, deixà els nens a l'Escola, ella també rufolejava, i pensà, si me'n vaig a casa em posaré al llit i m'amargaré el dia, ves-te'n als Encants, la gran solució!. Ella ja sabia que hi hauria poques parades, però hi trobà el señor Pablo que tenia la tauleta plena de rellotges antics de butxaca, se'ls mirà... preguntà el preu i com que els trobà cars anà a voltar, però no trobà res, no assumint el fracàs tornà a la parada del señor Pablo i després de titubejar molt se'n quedà un de plata petit, que valia 1.500 pessetes, li faltava, però, la clau per donar-li corda. Aleshores era moda dur rellotges de bijuteria com a penjolls i pensà, mira és el que et costaria un penjoll de plata bonic, però ella mai no es comprava perquè sí, un penjoll de plata bonic...

De tornada a casa es féu tota mena de retrets, que si ets una capritxosa... que si ets malgastadora... aquest cop t'has passat de mida... Com tenia costum, ho comentà a la mare a qui li explicava tot. Veient-la tan dolguda, la mare li va dir mira serà el meu regal d'aniversari! i així quedaren...

Punyetera ella anà a casa un amic rellotger perquè li cerqués la clau, quan l'anà a recollir i li comentà al joier que se'l posaria com a penjoll, ell va dir-li no ho facis pas, al minut no t'hi anirà però el volant està bé i si li dónes un cop es trencarà i perdrà valor, i aquest rellotge val unes 40.000 pessetes!!!

Aquell dia els fats li foren benignes...de cagades, però, ella també n'ha fet, espero que en un arravatament de sinceritat, algun dia ens les expliqui!!!

El señor Pablo es jubilà i quan anava a veure els companys i se la trobava, es saludaven tant efusivament que fins i tot es feien petons, un dia li digué que "tenia un hijo artista en Mallorca i que se iba con él", ella no l'ha vist més, quan hi pensa, ella espera que encara sigui a Mallorca... però d'això fa gairebé quaranta anys...

MÉS DESENGANYS...
I... NOVES IL·LUSIONS...

     Ja fa un temps, passà per davant la parada de vetes i fils, que regenta de manera fixa, i a preu fix una dona, al pare de la qual, jubilat de fa temps, ella comprà molt. 

El pare, que aquell dia havia anat a visitar la filla, buidava botigues i magatzems de merceria, i regatejant ella li va comprar, a còpia d'anys, un munt de fils, cintes, botons i estris de merceria de tota mena, a molt bon preu.

Lògicament se saludaren, i li etzibà !."Como has cambiado, cuando empezaste a venir por aquí, eras una perita en dulce", ella, que encara que no ho sembli, va anar a Col·legi de pago, li respongué amb l'obvietat, "Sí el tiempo passa'... però en el seu 'fuero interno', pensà...i tu què, vaca foca?"...

Deu fer un parell d'anys, quan intentava posar en una bossa, massa petita, unes estovalles de les cent cinquanta que té, i li costava, perquè o bé la fibromiàlgia, o l'encanteri envejós d'una bruixa lletja, li afecta el sistema nerviós perifèric i moltes vegades les extremitats no responen. El venedor impacient per cobrar, en lloc d'ajudar-la, va i li diu: 'Joder senyora'!!!

En el temps transcorregut, entre ser " una perita en dulce i una senyora jodedora", ella ha viscut els Encants, i fent balanç de les vivències i experiències, considera que hi ha estat molt feliç.

Si bé és cert que hi ha esmerçat temps i diners, hi ha adquirit els coneixements i l'experiència que li haurien donat tres màsters en Psicologia, dos en Sociologia i un parell en Història, i el contingut de tres-cents llibres de 'Lecciones de cosas', que era un dels  llibres que el 'cole' féu comprar al seus pares l'any cinquanta-u, i que amb il·lustracions del s,XVIII o XIX explicava coses tant indispensables de saber, per a una criatura de set o vuit anys, com: la manera de fer manualment  la mantega, a les terres caucàsiques... a ella ara sí que li interessaria això!!!

A més de coneixements s'ha omplert de trastos, i com que sempre li ha agradat cosir i fer labors, els productes de merceria han estat la seva debilitat, i en té caixes i caixes...

Ara amb la crisi, i amb allò de la imaginació al poder, i les històries de joves emprenedors...

...se li ha acudit, de proposar al Rei, que hi ha qui diu, que ho és del seu País, un negoci.

Veient-lo interessat en crear llaços comercials, familiars o vés a saber quins, amb Qatar, li proposarà que la faci de bo amb el Xeic, i li deixi obrir una 'La Puntual'. Tenint en compte que Qatar és un dels patrocinadors del Barça, i que 'La Puntual' fou puntera a Barcelona, a ella li sembla que és una bona idea.

I si la xeïca Mozah, una de les tres mosses del xeic tingués la il·lusió de cosir-se una 'basteta', ella mateixa. Potser aniria a la botiga, i ella flamant mestressa de 'La Puntual' podria ensenyar-li a restar i a dividir, que a sumar i multiplicar prou que n'hi ha ensenyat la vida!!!