Drogodependència

Sóc drogodependent, per vergonya meva i de tota la meva família. Irredempta per multi reincident ho confesso.

I a més a més...des de fa molts anys... De quan encara per qualificar aquests problemes no es feien servir aquests eufemismes: drogodependència, addiccions o hàbits tòxics, i se’ls anomenava  simplement vici...

Haig de reconèixer que la família i els amics m'ajudaven però no comprenien ni comprenen la meva tara. Els agraeixo la seva generositat.

  

El meu problema no tan sols era i és evident... sinó que jo me’n vantava i... en feia  proselitisme i militància activa i... sense voler,  adeptes que s’unien, vista la meva exultació, a la salvatge voràgine que la seva pràctica comporta. I no només això, sinó que també volien i encara em demanen que jo sigui el seu guru iniciàtic...

I jo pobre d'esperit i dèbil de carn accedia a conduir-los cap l'antre de perdició on exercia  amb plaer l'única activitat per a la qual estic altament qualificada, així assedegats de vici i ebris de desig ens llançàrem, amb lascívia a rebolcar-nos en el llot, pols i brutícia dels Encants Vells de la Plaça de les Glòries Catalanes o Fira de Bellcaire.

l

Quan hi arribes poden passar dues coses: que et deprimeixis i no vulguis tornar-hi mai més, o bé que t’hi enganxis i vulguis anar-hi constantment, a mi va passar-me la segona possibilitat i us asseguro que és un autèntic vici, després de quaranta anys d'anar-hi amb regular assiduïtat no hi ha andròmina o “ trastet “ que jo no tingui. I quan faig alguna activitat i es necessita quelcom rar o difícil de trobar segur que jo ho tinc a casa, així que constantment la gent em demana, no tindries pas això o allò i gairebé segur que ho tinc, una altra cosa és, que sàpiga on!

PORS I DUBTES

LA CAIXA DE PANDORA

Ella...que  pot ser... tu...jo... o ella...ens va obrir el seu cor i ens féu partícips de les seves misèries, però res no ens digué dels seus dubtes, angoixes i de les seves pors i vacil·lacions abans d'emprendre el que seria el viatge iniciàtic més important de la seva vida: dur, imprevisible, perillós, ignot i sòrdid. Una dura davallada als Inferns!

Submergir-se en la voràgine del passat del trasto pot ser tràgic... i si troba la caixa de Pandora i l'obre?.

Des de el S. XIV que s'inicià el Mercat en el carrer del Rec al costat de les muralles, i fins al S.XVI que el traslladaren a la Plaça Nova quants carallots no hauran obert la maleïda caixa?.

I al XVII els planten al bell mig de la Plaça S. Jaume!!!, hi ja tenim la caixa instal·lada entremig dels trons... que encara duren...

Per donar al Mercat i a la caixa un to artístic els instal·len davant de Llotja al S. XVIII on hi romanen fins al final del XIX principis del XX que per canviar d'aires, van a parar a l' Avinguda Mistral i al Passeig de la Creu Coberta i...la caixa... també...

L'any 1928, amb motiu de l'Exposició Internacional del 29 plantifiquen caixa i Mercat davant de la Plaça de les Glòries. Els paradistes però foren cauts. el 27 de Març del 1928 s'hi traslladà  Josep Font, al cap de vuit dies ja eren quinze paradistes, i al cap d'un mes n'eren cinquanta i en poc temps arribaren a dos-cents venedors.

D'un lloc de pas anar a parar a l'extraradi fou un cop baix per als venedors i... per als addictes, però i la caixa?. La caixa mai no hi faltà.

INICIACIÓ

Evidentment, encara que fa quaranta anys que s'hi arrossega, ella començà a anar als Encants en el seu, per poc temps ja, emplaçament actual.

Si bé han estat remodelats diverses vegades, i han canviat la seva distribució i confort, encara resta quelcom de quan els va conèixer.

El primer cop hi anà amb el seu germà, quan ella tenia catorze anys i el seu germà dotze, amb el seu pressupost compraren quatre rampoines (cosa que ella mai no ha deixat de fer).

Una era una tapa d'àlbum de fotos de "repujado español" que l'any passat va fer servir com a coberta d'un llibre que relligà!!! si en són de pacients els trastos!... La va "encandilar" perquè a la Escola feien repujat en pell i es moria de ganes de fer-ne, però l'economia familiar no permetia pagar les classes extres i els materials.

Fins fa quaranta anys no hi va tornar, empesa per les lloances que en feia una bona amiga de tota la vida, la Teresa, que  vivia al costat.

La veritat és que des que en començà a tenir ganes trigà molt a anar-hi... sempre ha estat mandrosa i cagadubtes per iniciar noves experiències, no sabia quin autobús o metro havia d'agafar..., cap on havia de tirar..., es plantejà mil reflexions absurdes...

Finalment hi anà amb l'amiga incitadora i prengué model.

I a partir d'aleshores hi "assentà càtedra". Una mica més i s'hi instal·la amb la tenda de campanya.

A la setmana següent ja hi tornà sola i fou conscient de la íntima i dissoluta relació que establia amb l'indret i les andròmines, i que ja no l'abandonaria fins a la fi dels seus dies.

Conscient de la responsabilitat adquirida.

Amb orgullosa dignitat digué.

Tia!!! compleix amb el teu deure i la teva obligació. VII segles d'Història, Tradició i Regateig et contemplen!!!

AVITUALLAMENT

Si bé l'avituallament és, en un exèrcit, pricipalment provisions de boca, en aquesta campanya, (realment és com prepara-se per a un combat), és l'única provisió que no cal, ja que el lloc no és el més idoni per a les menges.

A més a més d'estar gairebé tot brut i en ocasions ornat amb barroques incrustacions de merda, pots trobar entre el munt de trastos tant una dentadura com un sonotone trencat, una cabeça d'alls seca, un tros de ceba o una terrina de Tulipan a mig gastar.
Ella però no ha comprat cap cosa d'aquestes, la seva síndrome de Diògenes encara té un pèl de refinament. 
Allò que sí ha comprat és un queixal d'or, estava en una caixa de botons, que no valien res, les cinquanta pessetes que li demanaren li semblaren un preu abusiu, però donà peixet al venedor ja que ella havia vist el queixal i ell no. Si li regateja i el venedor mira la caixa  hi hauria sortit perdent.

D'altra banda tots els llocs de menjar que envolten el Mercat a ella no li fan goig i això que hi ha qui els recomana. Però ella encara que és "de baja cuna és de alta mesa" i això no li va. 

Però seguim amb l'uniforme de campanya, l'experiència li ha demostrat, que la premeditació de com aniràs vestida és important.

Si fa fred, peus ben abrigats, ella ja hi ha agafat un parell de pulmoníes, i una vegada, si us plau per força es va haver de comprar unes botes afelpades ( que eren cares) ves quina humiliació!
I més d'una vegada s'hi ha hagut de comprar mitjons gruixuts. ( Al recurs dels diaris encara no hi ha arribat, "todo se andarà").

A l'estiu les sandàlies no són recomanables ja que els peus s'omplen de pols.

Millor dur pantalons que faldilles ja que, quan t'ajups s'embruten, millor també, trenca o jaqueta que abric, per la mateixa raó.

Convé que la jaqueta sigui tipus anorac i no sigui ostentosa, ja que això influeix en el preu que et donen. Una vegada hi anà amb una amiga fredolica, que s'enjiponà un abric de visó i " ni te cuento" què li van demanar. A ella mateixa un dia que portava un jaquetó de conill gairebé ratat, li demanaren una burrada per una niciesa, quan estranyada comentà el preu, la senyora que tenia al costat li va comentar, "pero mujer como viene aquí vestida así y con el porte que usted tiene".  Mai no sabrà aquella dona com va impressionar-la el comentari, ella que sempre s'ha considerat arrabalera! De la B.O. de la senyora se'n recordarà tota la vida.

Si fa sol i calor fresqueta però tapada, o be protector solar, ja que si no et cremes. I si tens cataractes, ulleres fosques perquè quan mires les parades encarades a mar t'enlluer-nes.

El moneder ha de ser fondo i que es pugui portar en bandolera,  s'ha de portar al davant perquè et deixi les mans lliures per triar i el puguis controlar. Ella se'n va comprar un d'especial, de fet va trobar la utilitat en un que ja estava al mercat, no ha arribat a l'extrem de fer-se'l fer exprés. Salacof encara no n'ha dut mai...

Cal dur bosses, millor de plàstic i que siguin manejables, abans no et donaven cap bossa ara sí, però tots et donen les mateixes de color verd i petites, així que arriba un moment que els dits i les mans ja no aguanten, d'altra banda si és una cosa grossa no t'hi cap. Si la portes grossa pots anar-hi posant les petites.

Convé dur bitllets petits, màxim de vint euros, i monedes soltes, euros perquè ja mai no et demanen menys d'això.
Si no et ve d'aquí força bitllets, però ben guardats i que no es vegin, res de dur-los al billeter.
Pots trobar una ganga i que sigui una mica cara i no dur prou diners. També però si et coneixen o deixes una paga i senyal (a vegades ni això) t'ho guarden i vas al caixer.

Ella continuarà aquest manual d'hàbits encantístics i tècniques del regateig en properes entrades...
Qui avisa no és traïdor! 

ENCANTS - FIRA DE BELLCAIRE

  

EL SEÑOR PABLO

Als Encants, ella hi ha fet bones amistats, al senyor Pablo li comprà moltíssimes vegades, tenia una parada minúscula, una tauleta petita, però el gènere era selecte i s'adaptava sovint al seu gust i al seu pressupost, d'altra banda, com a bona clienta ell li feia bons tractes.

Un dia que ella hi anà amb la seva mare, quan va haver triat allò que li agradava, donant uns copets a l'espatlla de la mare, el señor Pablo li digué "va hoy te lo regalo, que veo que a tu madre le gusta". La mare es quedà tota satisfeta.

Un dia rúfol, deixà els nens a l'Escola, ella també rufolejava, i pensà, si me'n vaig a casa em posaré al llit i m'amargaré el dia, ves-te'n als Encants, la gran solució!. Ella ja sabia que hi hauria poques parades, però hi trobà el señor Pablo que tenia la tauleta plena de rellotges antics de butxaca, se'ls mirà... preguntà el preu i com que els trobà cars anà a voltar, però no trobà res, no assumint el fracàs tornà a la parada del señor Pablo i després de titubejar molt se'n quedà un de plata petit, que valia 1.500 pessetes, li faltava, però, la clau per donar-li corda. Aleshores era moda dur rellotges de bijuteria com a penjolls i pensà, mira és el que et costaria un penjoll de plata bonic, però ella mai no es comprava perquè sí, un penjoll de plata bonic...

De tornada a casa es féu tota mena de retrets, que si ets una capritxosa... que si ets malgastadora... aquest cop t'has passat de mida... Com tenia costum, ho comentà a la mare a qui li explicava tot. Veient-la tan dolguda, la mare li va dir mira serà el meu regal d'aniversari! i així quedaren...

Punyetera ella anà a casa un amic rellotger perquè li cerqués la clau, quan l'anà a recollir i li comentà al joier que se'l posaria com a penjoll, ell va dir-li no ho facis pas, al minut no t'hi anirà però el volant està bé i si li dónes un cop es trencarà i perdrà valor, i aquest rellotge val unes 40.000 pessetes!!!

Aquell dia els fats li foren benignes...de cagades, però, ella també n'ha fet, espero que en un arravatament de sinceritat, algun dia ens les expliqui!!!

El señor Pablo es jubilà i quan anava a veure els companys i se la trobava, es saludaven tant efusivament que fins i tot es feien petons, un dia li digué que "tenia un hijo artista en Mallorca i que se iba con él", ella no l'ha vist més, quan hi pensa, ella espera que encara sigui a Mallorca... però d'això fa gairebé quaranta anys...

MÉS DESENGANYS...
I... NOVES IL·LUSIONS...

     Ja fa un temps, passà per davant la parada de vetes i fils, que regenta de manera fixa, i a preu fix una dona, al pare de la qual, jubilat de fa temps, ella comprà molt. 

El pare, que aquell dia havia anat a visitar la filla, buidava botigues i magatzems de merceria, i regatejant ella li va comprar, a còpia d'anys, un munt de fils, cintes, botons i estris de merceria de tota mena, a molt bon preu.

Lògicament se saludaren, i li etzibà !."Como has cambiado, cuando empezaste a venir por aquí, eras una perita en dulce", ella, que encara que no ho sembli, va anar a Col·legi de pago, li respongué amb l'obvietat, "Sí el tiempo passa'... però en el seu 'fuero interno', pensà...i tu què, vaca foca?"...

Deu fer un parell d'anys, quan intentava posar en una bossa, massa petita, unes estovalles de les cent cinquanta que té, i li costava, perquè o bé la fibromiàlgia, o l'encanteri envejós d'una bruixa lletja, li afecta el sistema nerviós perifèric i moltes vegades les extremitats no responen. El venedor impacient per cobrar, en lloc d'ajudar-la, va i li diu: 'Joder senyora'!!!

En el temps transcorregut, entre ser " una perita en dulce i una senyora jodedora", ella ha viscut els Encants, i fent balanç de les vivències i experiències, considera que hi ha estat molt feliç.

Si bé és cert que hi ha esmerçat temps i diners, hi ha adquirit els coneixements i l'experiència que li haurien donat tres màsters en Psicologia, dos en Sociologia i un parell en Història, i el contingut de tres-cents llibres de 'Lecciones de cosas', que era un dels  llibres que el 'cole' féu comprar al seus pares l'any cinquanta-u, i que amb il·lustracions del s,XVIII o XIX explicava coses tant indispensables de saber, per a una criatura de set o vuit anys, com: la manera de fer manualment  la mantega, a les terres caucàsiques... a ella ara sí que li interessaria això!!!

A més de coneixements s'ha omplert de trastos, i com que sempre li ha agradat cosir i fer labors, els productes de merceria han estat la seva debilitat, i en té caixes i caixes...

Ara amb la crisi, i amb allò de la imaginació al poder, i les històries de joves emprenedors...

...se li ha acudit, de proposar al Rei, que hi ha qui diu, que ho és del seu País, un negoci.

Veient-lo interessat en crear llaços comercials, familiars o vés a saber quins, amb Qatar, li proposarà que la faci de bo amb el Xeic, i li deixi obrir una 'La Puntual'. Tenint en compte que Qatar és un dels patrocinadors del Barça, i que 'La Puntual' fou puntera a Barcelona, a ella li sembla que és una bona idea.

I si la xeïca Mozah, una de les tres mosses del xeic tingués la il·lusió de cosir-se una 'basteta', ella mateixa. Potser aniria a la botiga, i ella flamant mestressa de 'La Puntual' podria ensenyar-li a restar i a dividir, que a sumar i multiplicar prou que n'hi ha ensenyat la vida!!!

LA SENYORA FÀBREGAS

L'altra dia als Encants, ella hi trobà un llibre de Francesc Casas i Amigó,  ja el tenia perquè la seva àvia n'hi parlava sovint, i un amic li regalà de joveneta.

El poema 'Combregant' era recitat assíduament en les trobades familiars, junt amb 'La vaca cega', 'El Poema de Nadal' i molts d'altres, que des de petita agresolaren el seu gust per la poesia i la literatura.

Això li recordà que l'àvia Pilar li parlava sovint de la Senyora Fàbregas, a qui reverenciava perquè fou la seva mentora com a mare de família molt nombrosa i patidora de molts problemes, L'àvia tingué deu fills i quedà vídua als trenta-set anys, sense un duro, ni seguretat social i un 'estatus' que mantenir, ella i la Suncioneta, la minyona, feren miracles per tirar endavant, dignament i amb barret, la nombrosa família, la tuberculosi de l'avi, i una mala passada del besavi, havien eixugat tots els estalvis.

La senyora Fàbregas,  que era ni més ni menys, que la poetessa Anna de Valldaura, l'aconsellava i li donava ànims.

Ella no ha trobat cap escrit ni constància documental, ni de la senyora ni del seu marit, el senyor Fàbregas, que també era poeta. 
Els  lemes poètics dels dos anaven lligats, i l'àvia els hi recitava, però ella no acaba de recordar-los...Quan el cor plora l'esperit s'ennuvola ...o s'envola....Quan el cor vola l'amor... Quan l'amor s'envola...allò que sí té segur, és que eren coses que voltaven pel cel i no eren ni trons ni llamps...

Quan anà a la Universitat la professora Glòria Casals Nogués, estudiosa de Maragall i del Modernisme literari, comentà a classe que el diari d'Anna de Valldaura era a la Biblioteca de Montserrat, i que era una autèntica joia. Ella s'estarrufà com un paó, i malgrat no haver conegut, els senyors Fàbregas, només havia conegut les filles, pogué dir a la professora,  com planxava l'eminent senyora.

Qual l'àvia es queixava de la molta roba que s'havia de planxar, la senyora Fàbregas li deia :ai Pilar no s'hi amoïni, faci com jo que planxo a cops de cul...  ...plego bé la roba i m'hi assec a sobre.

Una llicència poètica... al capdavall....

DESENGANYS

Ella era la gran de sis germans, i la seva mare, infermera de 'La Clínica Maternal', no va voler que en néixer li foradessin les orelles, ni tampoc a les seves germanes, comptà amb l'aprovació de la sogra que per voluntat de les àvies, les havia hagut de foradar a les cinc filles que tingué, totes amb nom de Marededéus. 

Les Marededéus del XVIII i del XIX totes duien arracades, i encara es passejaven per les cases durant el primer terç del segle XX abans de l'escabetxina que en feren els menja capellans o la  por dels seus posseïdors!

Ella però entossudida a mirar enrere en té una de preciosa, els seus posseïdors, una amistat de la família de tota la vida, molt estimada, foren mitjanament valents, conservaren la Marededéu i cremaren l'escaparata i el tron, per  avatars del destí ha anat a parar a casa seva, i ara la té gloriosament asseguda en una caixa d'ous!

Quan ella li preguntava a la seva mare perquè no li havia fet forats per poder dur arracades li contestava, 'quan a les nadones els feien els forats ploraven, i jo, que tu ploressis per una injecció que et podia curar, ho creia oportú, però per dur arracades ho trobava una bajanada', allò la convencé i quan van néixer les dues filles, tampoc no els va fer forats, elles però se'ls feren de més grans, si aleshores feien marranada era cosa seva!

Però si això ho considerà de gran, de petita tingué 'sus más i sus menos', i quan ella tenia uns sis anys, sospirava per dur arracades, de clip no n'hi havia de petites, i la seva padrina, la tieta Ció, li trobà unes rosetes, unes de roses i unes de blaves, que de tant treure-se-les i posar-se-les aviat les trencà i no n'hi trobà més, 

Per la Comunió totes les nenes li deien, jo ja tinc les arracades, i ella sentia 'cotxina envídia', només li faltà que una dona poc oportuna li digués, 'una dona sense arracades és com una mula sense morralles'.

Això la colpí endins, i fou un ròssec fins als disset anys, quan afavorida per la moda, se'n penjà un munt de grosses i llargues, sobretot llargues! rutilants, glamuroses, esplèndides!!!

Les arracades la feren créixer i li donaren seguretat, la feren sentir poderosa, i ja mai les abandonaria, fins...

...que un dia als Encants en trobà unes Decó, que li agradaren molt, quan arribà a casa i es mirà al mirall...

 ....havien  passat molts anys, s'havia engreixat, duia el cabell curt i se li havia arrodonit la cara.

Li semblà que el seu coll era la peanya d'una olla exprés.
Des d'aquell dia no ha dut més arracades!!!

Butlla d'indulgències de la Mare de Déu de la Mercè

CIUTATS

'Quan Barcelona era un prat, ja Mirmanda era ciutat'. Ella no sap les meravelles que  tenia aleshores Mirmanda i les que té ara, potser la curiositat i la il·lusió faran que un dia les conegui.

Allò que sí coneix, són les que té la seva ciutat: 'La Ciutat dels prodigis', 'La Ciutat del perdó'. I en té dos vitals per a ella, els Encants i L'Escola de la Dona.
Són  dos  encanteris que la tenen fascinada, però no són tant antics com Mirmanda.
Si bé aquesta, ja de molt antic forjava el nostre País no en tinguérem notícia fins dos anys després de què es crees l'Escola de la Dona. Quan Barcelona ja era ciutat.
Els Encants nasqueren el 1300 quan Barcelona ja no era un prat, i s'anava convertint en gran ciutat. I hi anava a raure tot allò que els barcelonins rebutjaven, bons recicladors des dels inicis.
Hi així continua  sent, i ella en el seu pelegrinatge habitual hi ha trobat unes tovalles d'altar, i un moaré per fer els tovallons, per vestir la taula del convit, i celebrar tots en harmonia els "130 anys, de l'Escola de la Dona, compartint el festí de la Cultura i l'Amistat ".
I que aquestes dues eines tan valuoses: Cultura i Amistat ens serveixin també per escampar arreu valors arrelats en nosaltres  des de temps immemorials, el pactisme i la comprensió i així poder assolir el  prodigi de  la convivència i del perdó entre els pobles.
Pels segles dels segles. Amén

CABIROLS

REMORDIMENTS

   
Entre els sentiments que ella ha viscut als Encants, també hi entren els remordiments, i aquests es perllonguen... cada vegada que veu la peça, i com que ella compra de cara a l'eternitat... la pena dura, i dura...
Un dia que hi anà, com sempre, a l'aventura, una dona gran tenia a terra, sobre un drap, una caixa amb diferents peces de ganxet i coixí, entre elles destacava un coll fet a coixí,  de color cru i punt a l'agulla fet amb fil d'or, la veritat és que el trobà tan bonic i li agradà tant, que pensà que no el podria pagar, quan veu una cosa que li agrada suposa un preu, per estar preparada per allò que li puguin dir i posar un límit.
Pensà, com a mínim te'n demanarà mil pessetes, feu tal cara de sorpresa quan la dona li digué 'ciento cincuenta', que la venedora ocasional li respon, ' dame ciento venticinco que ya veo que no puedes mucho'...

És una compra que sempre li ha recat, tot i que la seva economia en aquella àpoca era molt minsa, més devia ser-ho la de la dona, que es veia ben bé que es venia les labors d'alguna avantpassada, i que fou més generosa que ella
Una altra vegada, també una vella, venia vuit testos on la terra es veia acabada de posar i tenia l'aspecte d'haver estat recollida en una obra, la planta era un tronc acabat de clavar, els venia a vint-i-cinc pessetes cadascun, dos homes que passaven per allí comentaven,
-mira suposant que els vengui tots, en tot un matí guanyarà dues-centes pessetes, sense comptar la feina de buscar tots els elements.-

Ni ella ni els homes ni compraren cap...ella no sap si els homes es recorden dels testos i de la vella, però ella hi pensa sovint...
Ella coneix molt bé els seus defectes, tot i que se'n deu reconèixer menys dels que els altres li troben.
I als Encants és la guerra!.
La seva aspiració és comprar al mínim preu... i no pot fer-hi més...
Però recorda aquests dos fets com una mala acció.
Allò que no se li acudiria mai és robar, la gràcia és comprar, i regatejant aconseguir el millor preu...'Faltaria más', que ella té els seus principis!!!

A ELLA SEMPRE LI HAN ANAT ELS 'APANYOS '

Compradora compulsiva, quan és barat, i tacanya quan és car, sempre ha comprat allò que no li cal.

És incapaç de comprar-se un vestit a preu normal, però se'n pot comprar sis quan són super rebaixats, d'aquí ve que als Encants perdi la xaveta.

Per compensar crea els 'apanyos', d'una sivella que no pot dur perquè està "gorda" se'n fa un penjoll, de mitja polvorera, que no serveix per a res, se'n fa  una agulla i de dues albes ( que comprà  quan la desamortització ( a la inversa) post-conciliar) dos vestits hippys. I així tot... perquè per a més inri, és molt aprofitadora, li dol que res es perdi, no li agraden les pel·lícules de trencadisses o d'esclafar ous o pastissos a la cara, perquè ho considera un malbaratament.

D'aquesta tendència malaltissa a voltes en surten nyaps, i a vegades sona la flauta...i a vegades és motiu d'escàndol.

El cas de les albes...va ser semblant, a nivell de barri, com quan la Madonna sortia amb sostenidors, i rosaris o creus, però sense el ressò mediàtic... tot i que ella se li anticipà...

Després del Concili Vaticà II, l'aixovar litúrgic es simplificà i es tornà més auster i algunes esglésies o convents, es desferen d'albes, casulles, bacines d'almoina, canelobres... per considerar-ho ostentós, i molta cosa anà a parar als Encants, i ella hi anà un dia d'aquests,

és clar que ella també s'hi trobà quan desmantellaren la 'Casita Blanca' també ostentosa, però res a veure...

Aquell dia el dubte el tenia entre si casulles o albes, no podia comprar-ho tot, i es decidí per les albes, entre d'altres coses perquè eren de fil i una tenia la faldilla de malla brodada i l'altra era de Richelieu, ara creu que hauria fet millor comprant les casulles, no crec que se n'hagués fet un vestit, (els xinesos encara no havien irromput al país) i la gent no anava pel carrer amb lluentons, i ella del Liceu no n'era assídua així que no les hauria esguerrades, potser però... n'hauria fet tapets que ja fa molts anys que no estan de moda...

Però comprà albes i com que les havia d'aprofitar, se'n feu dos vestits, conservant tota la brodadura: creus i tots els símbols de la Passió. Calzes, raïms i espigues.. i així engiponada anà a beneir el Ram amb les criatures.

Anà a la Parròquia de Sant Joan de Gràcia, la seva parròquia de soltera, situada al davant d'on ella havia viscut sempre.

Ella era jove i el vestit cridava l'atenció i quan es fixaven en els detalls 'ni te cuento'...i un grup de noies, que també anaven a beneir, alguna, amiga de la seva cunyada, ( romanent de la 'quiqueria' pre conciliar més rància i carca ), s'hi fixaren, i ella les sentia dir:
-no pot ser, 
-no ho és, 
-no s'atreviria, 
-sí sí que ho és...i  això passà algunes vegades... i si se les deixà de posar no fou pel què diran, o pel què deien, sinó perquè eren d'un fil tan gruixut i pesant, que rentar-les i planxar-les era pesadíssim,  i blanques i amb criatures petites s'havia de fer molt sovint.
Quan les criatures es feren grans, ella ja no tenia edat d'escandalitzar i amb el seu afany d'estalviar ja havia fet altres invents.

I ara... ni tan sols sap on les té...

ENCANTS-FIRA DE BELLCAIRE

 VA DE BOTONS?...

Ja fa un temps, com sempre que està destrossada o compungida, acudí als Encants a la recerca de consol. Aleshores la 'neura' li provenia del fet que Hisenda no li deixés deduir les pèrdues del joc, ara ja tranquil·la, pel que fa a aquest punt, haurà de tornar als Encants aviat perquè està frisosa esperant que el Govern li financi els hàbits tòxics: alcohol, tabac, cocaïna, i uns 'calerons' per fer content el gigoló de torn,  ja que tots sabem que la carn té les seves servituds i a partir de certa edat, els estímuls han de ser potents!

Tornant a aquell dia, ja més asserenada en trobar-se en el seu hàbitat natural, entre d'altres coses, comprà botons. Ella tota la vida ha comprat botons!  li agradava cosir però tants botons... està carregada de botons...
En té de totes menes i formes i de materials variats: de nacre, de fusta, d'atzabeja, de vidre, de diferents metalls, de cel·luloide, de pasta...

Comprant començà a tranquil·litzar-se i a fixar-se en les mercaderies i en la gent.

Tot badoquejant veié un drap a terra amb unes quantes andròmines més que usades, i un home mirant-se-les. Es veia un home a qui la vida  havia maltractat, i potser ell, poc havia fet per evitar-ho.
No era vell, però s'hi veia. Potser no ho era, però al primer cop de vista semblava un rodamón.
De fet, ella es fixà en les coses atreta per l'atenció que l'home demostrava. Se les mirava amb una concentració arravatada, gairebé mística. Allò que l'envoltava no comptava per a ell, cap cot, la mirada fixa en un punt del drap... tens i deixondit a l'hora... 
De sobte exhalà un sospir  fort, potent, fondo,  un sospir que alliberava tensions, anhels, frustracions, derrotes... al temps que trencant el mutisme absolut en el què romania immers exclamà  " A saber en los lugares que ha estado éste trasto"!!!
La deducció era d'una claredat meridiana...
L'artefacte era un consolador!!!

ENCANTS - FIRA DE BELLCAIRE

ELLA I LA MODA 1

Ella tenia esquena de pobra, això vol dir que tot li queia bé, fos donat, regalat o una ganga d'aquelles...

Així que els encants eren els seus "couturiers" i allí s'hi vestien ella i les criatures.
Es trobà però, que quan començà a anar-hi només entenia de confecció, (a casa s'havien fet sempre tota la roba,  i ella encara se la feia), i de robes, puntes i brodats. Així que havia d'aprendre a reconèixer el valor i la  qualitat de tots els altres objectes i materials.

Feia temps que havia vist a casa d'uns coneguts, tota una paret de plats de diferents mides i èpoques i li havia agradat molt, pensà que era un bon començament. Preguntà el preu d'un plat de ceràmica i li demanaren 600 pessetes, i s'escandalitzà, el seu barem màxim per a un caprici eren 100 pessetes, i el venedor, gat vell, li digué:
"-¿cuanto me da?-"
i ella atabalada, li digué
-"dos cientas"-
i el venedor li contesta
"- bueno si se me rompe ya sé lo que he perdido"- Ara ella sap que aquell era un bon plat..., pisa murciana, del XVIII, pintada a mà!!! Encara li reca...
Així que ella pensà que n'havia d'aprendre, i un bon dia vestida amb un vestit de vichí de tergal de quadrets que li havia costat 75 pessetes i una bossa que n'hi havia costat 28, se n'anà als antiquaris del carrer de la Palla.
Al primer que entra pregunta resolta. i amb aires de entesa.
Quins plats té de ceràmica catalana? i la venedora torbada li respon.
-Ai no en tinc cap... i no em veig en cor de trobar-n'hi cap per menys de 150.000 pessetes!-
Ella quedà planxada, el vestit era bufó però no deixava de ser de quadrets de vichí i era evident que el moneder no era de Loewe, ( en aquella època no hi havia Louis Vuitton a Barcelona), ella devia tenir 28 anys però n'aparentava força menys i se sentí ridícula!!! Què devia pensar la venedora?...A la primera lliçó, cagada pastoret!...Un cop que va de senyora...

Més endavant Assumpció Bastida tancà el seu taller d'Alta Costura i tot allò que havia quedat  al taller anà a parar als Encants, els vetlladors, restes de teles, peces a mig fer... hi havia un abric mariner blau marí tot acabat, fins i tot amb els botons, d'una talla molt petita que a ella li anava bé, i se'l quedà, com així també, un abric de pany vermell amb caputxa que li faltava el folre i la cremallera que anava de dalt a baix, se'l folrà de ras vermell i hi col·locà la cremallera. ( Els abrics li costaren 200 pessetes cadascun). En aquella època, les cremalleres només es posaven a les faldilles, vestits i pantalons i de caputxes només en duien els "chubasqueros" i els anoracs, per tant era un model que cridava l'atenció. I el de mariner amb el coll gros quadrat, amb les trenzilles blanques que també duien els punys, i els botons daurats amb l'ancora, també feia patxoca. Li recordava els anys de col·legiala a les Dominiques franceses de la Presentació. Amb aquests dos abrics i un moneder de pell vermella grandíssim que li havia costat 150 pessetes es passejava cofoia pel Passeig de Gràcia, d'igual a igual...les peces d'Alta Costura eleven l'autoestima, ja ens ho diu ella!!!
Amb els anys, l'esquena se li anà tornant de ric, i ha arribat a tenir-la de multi milionària, ja que ni la roba a mida li queda bé.

M'han dit que ara ella deambula frisosa, amb una llanterna, per les terres de la pell de brau, nua dins d'una bota, a la recerca d'un vestit que se li escaigui i d'un home honrat!!!

...UN DIA MÉS...

Ella, té el son trencadís, fràgil com un somni evanescent i quan la podrida de la fibromiàlgia mossega fort, és un no viure tant de dia com de nit i es lleva a joc amb l'experiència viscuda. 
Aquest dia el primer pensament fou quedar-se al llit, però pensà si ha estat una tortura... lleva't, ja dreta pensà entorna-t'hi, el quart pensament fou pit i fora!, i això féu.

Tenia dos metges amb un interval de tres hores, de tornar a casa i anar a l'altre metge ja en perdia dues i, desrengada com estava, pensà t'agafarà una mandra...

Així que decidí fer una cosa entremig, era dimecres que és bon dia per anar als Encants, a més a més aquests es troben a una distància equidistant i ben comunicada entre els dos metges.
Fa temps que no gosa anar-hi sola per por de caure, (d'un temps ençà li ha agafat una afecció a anar de nassos per terra!!! ) però pensà... hi arribaràs cap a dos quarts de dues ja no hi haurà tanta gent ni tants trastos, prova-ho!

Hi arribà i s'hi trobà estranya, però començà a mirar, acostumada a anar-hi a primera hora els trobà buits, però notà que això l'atabalava menys, i es va créixer!

En una parada anunciaven "todo un euro, todo un euro", i hi veié una funda de llistí telefònic de pell repujada a mà preciós, el llom una mica gastat però ja hi veia el llibre que en sortiria. Se'l quedà, i el venedor li diu " quiere quadros a cinco euros", ella li diu "enseñemelos" estaven apilonats al fons de la parada, i li treu un gravat-collage preciós, "hay otro igual pero de estos se me han roto los vidrios", ella no es veia en cor de endur-se'n els marcs i li va dir: "mire, usted se queda los marcos y los vende a cinco euros cada uno, porqué són bonitos, y yo me llevo los dos dibujos por cinco euros" el tracte li semblà tant bo que li oferí més quadres... cromos i dibuixos de principiants... Ella li pagà els cinc euros, i marxà més refeta. Una senyora que estava a la parada li digué "¿ què ha comprado, me lo enseña? és sólo por verlos porqué aquí no se encuetran cosas modernas". Va ensenyar-los-hi, ella no va entendre a què més podia aspirar la bona senyora...

En una altra parada d'un venedor conegut hi trobà dues vinagreres d'església platejades, les girà i regirà i no hi veié cap marca, preguntà el preu i li digué 
-"veinte euros"- 
-"¿cada una?-
-"las dos"-
-"diez euros y me las quedo"-
-"vale"-.
De línia eren precioses, dels anys setanta i estaven impecables, notà que per ser d'alpaca pesaven poc i pensà deuen ser de plata, però sense cap marca?... quan s'allunyà de la parada tragué la lupa i a l'interior de la vora del peu hi veié unes marques... s'hi fixà bé i llegí ARGENTUM.

Havia entrat com un pollet "alicaido" i en sortí triomfant!!!
"Por la Puerta Grande!!! con dos orejas y el rabo"...
I per quinze euros!!!  quan li hauria cobrat un psiquiatre?

   "La insoportable levedad del ser"

XORIÇOS DE COLL BLANC

FAN BONA OLLA

Quan ella va començar a anar als Encants, la seva mare i el seu home patien per por que li passés qualsevol cosa, pensaven que hi corria molts perills, que podia trobar-s'hi estafadors, lladres, atracadors, abusadors...Fastiguejats com tothom, del franquisme pensaven que aquestes coses només les feia un tipus de gent   i que podien estar per tot arreu. Ara estarien tranquils, sabrien que aquest tipus de gent són els qui són votats i els seus "amigos del alma", com que aquests espècimens compren a Louis Vuiton, Rabat, Loewe, Tous o Suarez. no hi ha perill de trobar-los als Encants.

I a ella mai no li ha passat res, quan s'ha fet un tracte és sagrat, si ha emparaulat quelcom o ho ha deixat pagat mai no li han discutit res, és més un dia comprà una cistella grossa, (quan va als Encants sembla un bastaix), i per no carregar-la tota l'estona demanà que la hi guardessin.Quan anà a recollir-la hi havia un altre venedor, que havia comprat la parada a l'anterior, en explicar-li el cas anà a cercar el primer venedor i aquest li retornà les dues centes pessetes que ella havia pagat pel seu cistell perquè ella pogués recuperar-lo.

Les reaccions de la família davant la seva dependència, han estat diverses, des del marit que primer rondinava quan hi anava ( això vol dir cada setmana ) i passà després a espiar d'amagat què hi havia dintre les bosses, i ha acabat sent un adepte, no dels Encants ja que els dies bons no són compatibles amb la seva feina, sinó dels "mercadillos" de vell i de trastos, i ara és ell qui porta el control d'on i quan es fan, i a ella li va molt bé perquè la carrega a ella i trastos, i a més a més... paga!
A vegades hi anà amb la seva mare, i la mare era de les qui els Encants la deprimien. I posava una cara entre pena i fàstic que a ella li dolia, i quan li deia què mare comprem això? la resposta era, tu fes el què vulguis però jo no ho compraria, què en faràs? Quan arribaven a casa i contemplaven les compres la mare sempre li deia,  mira filla allò que tu no vulguis o no t'interessi ja m'ho quedaré jo. A casa sí que li feien goig i sabia què fer-ne.
Quan li deia o li diu a la seva germana he comprat tal cosa, sense ni saber-ne el preu, sempre li respon, et pago el doble del què t'ha costat.

Amb aquesta fe familiar no deu fer tan males compres ella i això li dóna esperança...

RODA EL MÓN...

I TORNA ALS... ENCANTS.

Després d'un llarga malaltia, consumida per la síndrome d'abstinència, ella tornà als Encants, s'hi trobà estranya, insegura... en definitiva... s'hi atabalà. Això la consciencià de com n'havia estat de fotuda...perquè sempre que té aquesta sensació quan es troba en el seu Paradís emocional sap que les coses no van bé. Perquè els Encants han estat el seu psiquiatra, el seu confessor, el seu "paño de lágrimas", la palangana on ha buidat el seu pap... i tot això sense empipar massa, les converses amb els venedors s'han limitat ha preguntar el preu i regatejar, i quan està en baixa forma està menys "peleona", i o bé ho deixa córrer o bé no regateja tant, els qui la coneixen i li diuen sovint "és que tu eres muy regatera", quan la veuen així li diuen  " ¿qué te passa hoy?" I ella prou que ho sap! però, discreta , no els ho explica, i els diu "és que hoy me siento magnánima" no vol mostrar les seves febleses al contrincant!

El dia però no fou dolent, una parada tenia coses antigues i entre elles sobresortia una figura de bronze de caire modernista, que li cridà l'atenció: alta, amb peanya, preguntà el preu i li demanaren 180 €, no era cara perquè estava firmada en el metall i la peanya era de fusta, l'estat de conservació era bo i ella que ha après més en els Encants que a la Universitat, ho tingué clar, d'altra banda el preu indicava  clarament que no no era una falsificació envellida, tanta feina per 180 € ?
Regatejant la comprà per 100 €, tot i la por de no poder-la dur, perquè el luxe d'agafar un taxi, quan va als Encants, no se'l permet... li rebaixa la ganga! i amb això és molt estricta!

Quan arribà a casa cercà el nom de l'escultor per Internet, i veié amb sorpresa que en una subhasta a Buenos Aires es vengué la mateixa escultura per 5000 $ el 2007.

Té potra o no té potra ella?... després de restaurar-la. la regalà...és " tonta" o no és " tonta" ella?...

EL SETÈ CAMIÓ

"Una nit de febrer de 1939, amb les tropes de Franco trepijant-los els talons, un comboi de set camions evacuava els últims tresors de la República, que durant els darrers mesos de guerra havien estat ocults a la Mina Canta, a la Vajol.

Set camions carregats d'art procedents del Museo del Prado. Però només sis van
aconsseguir  travessar la frontera francesa.

El setè camió, carregat amb una tona d'or, no va arribar mai..."

Assumpta Montellà ens explica les peripècies del comboi i les indagacions infructuoses que ha fet sobre on havia anat a parar aquest setè camió.

Ella però, als Encants mai no cerca res concret és l'atzar qui decideix, i són els objectes que la criden, aquesta és la teoria de la Prima Dona de l'Òpera de Varsòvia, afeccionada com ella als "Mercadillos de trastos".

Ella compra roba de casa, antiga,  compulsivament, i s'afanya a acaparar-la  perquè els qui la coneixen no li passin al davant.

Un dia comprà un munt de tapets, els rentà emmidonà i planxà, i els guardà a la calaixera isabelina, santuari dels seus tresors.

Al cap d'un temps anà a la descarregada de brocanters de Cardedeu i hi trobà unes estovalles que li agradaren però que només tenien cinc tovallons, i les va comprar. El venedor mai no ha venut als Encants perquè durant la setmana treballa, i només fa de firaire els diumenges.

Ara, mirant quines estovalles posaria per Nadal, obre un calaix i li apareix planxat, emmidonat i ben plegat. El Sisè Tovalló!!!

El setè camió es perdé, malgrat cercar-lo però el sisè tovalló va aparèixer sol, i abans que el trobessin a faltar!!!

Com n'és de paradoxal la vida, allò de "buscad y encontrareis" només és veritat a vegades! i ella prou que ho sap...