XORIÇOS DE COLL BLANC

FAN BONA OLLA

Quan ella va començar a anar als Encants, la seva mare i el seu home patien per por que li passés qualsevol cosa, pensaven que hi corria molts perills, que podia trobar-s'hi estafadors, lladres, atracadors, abusadors...Fastiguejats com tothom, del franquisme pensaven que aquestes coses només les feia un tipus de gent   i que podien estar per tot arreu. Ara estarien tranquils, sabrien que aquest tipus de gent són els qui són votats i els seus "amigos del alma", com que aquests espècimens compren a Louis Vuiton, Rabat, Loewe, Tous o Suarez. no hi ha perill de trobar-los als Encants.

I a ella mai no li ha passat res, quan s'ha fet un tracte és sagrat, si ha emparaulat quelcom o ho ha deixat pagat mai no li han discutit res, és més un dia comprà una cistella grossa, (quan va als Encants sembla un bastaix), i per no carregar-la tota l'estona demanà que la hi guardessin.Quan anà a recollir-la hi havia un altre venedor, que havia comprat la parada a l'anterior, en explicar-li el cas anà a cercar el primer venedor i aquest li retornà les dues centes pessetes que ella havia pagat pel seu cistell perquè ella pogués recuperar-lo.

Les reaccions de la família davant la seva dependència, han estat diverses, des del marit que primer rondinava quan hi anava ( això vol dir cada setmana ) i passà després a espiar d'amagat què hi havia dintre les bosses, i ha acabat sent un adepte, no dels Encants ja que els dies bons no són compatibles amb la seva feina, sinó dels "mercadillos" de vell i de trastos, i ara és ell qui porta el control d'on i quan es fan, i a ella li va molt bé perquè la carrega a ella i trastos, i a més a més... paga!
A vegades hi anà amb la seva mare, i la mare era de les qui els Encants la deprimien. I posava una cara entre pena i fàstic que a ella li dolia, i quan li deia què mare comprem això? la resposta era, tu fes el què vulguis però jo no ho compraria, què en faràs? Quan arribaven a casa i contemplaven les compres la mare sempre li deia,  mira filla allò que tu no vulguis o no t'interessi ja m'ho quedaré jo. A casa sí que li feien goig i sabia què fer-ne.
Quan li deia o li diu a la seva germana he comprat tal cosa, sense ni saber-ne el preu, sempre li respon, et pago el doble del què t'ha costat.

Amb aquesta fe familiar no deu fer tan males compres ella i això li dóna esperança...