A ELLA SEMPRE LI HAN ANAT ELS 'APANYOS '

Compradora compulsiva, quan és barat, i tacanya quan és car, sempre ha comprat allò que no li cal.

És incapaç de comprar-se un vestit a preu normal, però se'n pot comprar sis quan són super rebaixats, d'aquí ve que als Encants perdi la xaveta.

Per compensar crea els 'apanyos', d'una sivella que no pot dur perquè està "gorda" se'n fa un penjoll, de mitja polvorera, que no serveix per a res, se'n fa  una agulla i de dues albes ( que comprà  quan la desamortització ( a la inversa) post-conciliar) dos vestits hippys. I així tot... perquè per a més inri, és molt aprofitadora, li dol que res es perdi, no li agraden les pel·lícules de trencadisses o d'esclafar ous o pastissos a la cara, perquè ho considera un malbaratament.

D'aquesta tendència malaltissa a voltes en surten nyaps, i a vegades sona la flauta...i a vegades és motiu d'escàndol.

El cas de les albes...va ser semblant, a nivell de barri, com quan la Madonna sortia amb sostenidors, i rosaris o creus, però sense el ressò mediàtic... tot i que ella se li anticipà...

Després del Concili Vaticà II, l'aixovar litúrgic es simplificà i es tornà més auster i algunes esglésies o convents, es desferen d'albes, casulles, bacines d'almoina, canelobres... per considerar-ho ostentós, i molta cosa anà a parar als Encants, i ella hi anà un dia d'aquests,

és clar que ella també s'hi trobà quan desmantellaren la 'Casita Blanca' també ostentosa, però res a veure...

Aquell dia el dubte el tenia entre si casulles o albes, no podia comprar-ho tot, i es decidí per les albes, entre d'altres coses perquè eren de fil i una tenia la faldilla de malla brodada i l'altra era de Richelieu, ara creu que hauria fet millor comprant les casulles, no crec que se n'hagués fet un vestit, (els xinesos encara no havien irromput al país) i la gent no anava pel carrer amb lluentons, i ella del Liceu no n'era assídua així que no les hauria esguerrades, potser però... n'hauria fet tapets que ja fa molts anys que no estan de moda...

Però comprà albes i com que les havia d'aprofitar, se'n feu dos vestits, conservant tota la brodadura: creus i tots els símbols de la Passió. Calzes, raïms i espigues.. i així engiponada anà a beneir el Ram amb les criatures.

Anà a la Parròquia de Sant Joan de Gràcia, la seva parròquia de soltera, situada al davant d'on ella havia viscut sempre.

Ella era jove i el vestit cridava l'atenció i quan es fixaven en els detalls 'ni te cuento'...i un grup de noies, que també anaven a beneir, alguna, amiga de la seva cunyada, ( romanent de la 'quiqueria' pre conciliar més rància i carca ), s'hi fixaren, i ella les sentia dir:
-no pot ser, 
-no ho és, 
-no s'atreviria, 
-sí sí que ho és...i  això passà algunes vegades... i si se les deixà de posar no fou pel què diran, o pel què deien, sinó perquè eren d'un fil tan gruixut i pesant, que rentar-les i planxar-les era pesadíssim,  i blanques i amb criatures petites s'havia de fer molt sovint.
Quan les criatures es feren grans, ella ja no tenia edat d'escandalitzar i amb el seu afany d'estalviar ja havia fet altres invents.

I ara... ni tan sols sap on les té...